La tesi de Jordi Duran, Premi Extraordinari de Doctorat de la Universitat de Barcelona pel curs 2023-2024
El Premi Extraordinari de Doctorat és una de les màximes distincions acadèmiques que concedeix la universitat per reconèixer tesis doctorals que destaquen per la seva excel·lència, originalitat i impacte científic.
En Jordi Duran es professor de Escena en espais públics i Gestió i produccions teatrals del Grau en Arts Escèniques – Interpretació.
Aquest guardó no només avalua la qualitat del document presentat, sinó també la trajectòria de l’investigador durant el seu doctorat. A efectes pràctics, aquest reconeixement suposa un impuls decisiu per a la carrera acadèmica, ja que atorga una puntuació addicional en els processos d’acreditació i en l’accés a beques i contractes postdoctorals competitius. Per a la institució, en aquest cas la Universitat de Barcelona, l’atorgament d’aquests premis posa de relleu la seva capacitat per generar recerca d’avantguarda i formar talent investigador de primer nivell.
La tesi tracta d’una investigació que adapta i aplica la pràctica escènica al context de l’educació secundària obligatòria, i es demana pel seu potencial a l’hora de reconfigurar les relacions pedagògiques i de cures així com l’atenció a la diversitat entre la comunitat educativa. Indaga en la integració d’altres sabers a les arts vives, com l’a/r/tografia des d’allò performatiu, la pedagogia crítica, l’educació per a la justícia social, les teories queer, o la interseccionalitat.
Per dur-ho a terme, desplega diferents processos de creació, accions artístiques que esdevenen producció teatral i mitjà d’estudi a través del qual s’examina tant el context com el mateix equip de treball. I, en tant que investigació basada en les arts escèniques, s’ofereix com un dispositiu performatiu que pretén ‘fer coses’ amb el teatre: més enllà de descriure realitats, les crea, juntament amb noves representacions, contextos i experiències. A més, les metodologies i els subjectes d’estudi d’aquesta recerca muten a mesura que es desenvolupa. Així, aquesta tesi reporta tres grans desplaçaments esdevinguts durant els dos anys de treball de camp realitzat a un institut de màxima complexitat.
El primer es va donar en conèixer la realitat del centre educatiu; el segon quan es va constatar fins a quin punt les condicions en què el professorat duia a terme la seva tasca eren determinants en l’educació de l’estudiantat; i el tercer, quan a partir d’un projecte d’investigació-creació es va produir un gir cap a la comunitat docent i es va traslladar l’estudi del centre educatiu a la sala d’assaigs.
Per acabar, es tracta d’una tesi que també es presenta com un espai que reivindica les possibilitats d’allò teatral i performatiu en la investigació social i que a nivell formal vol desbordar els límits d’allò acadèmic i infiltrar-se en altres llocs com centres de formació no reglada, activitats divulgatives a centres cívics, sales de programació escènica i, en definitiva, la societat en general.
El títol de la tesi és La clase mutante: una investigación sobre los movimientos que tienen lugar cuando la práctica escénica entra a formar parte de las relaciones pedagógicas y la atención a la diversidad en la educación secundaria obligatoria. Està dirigida per Fernando Hernández-Hernández i Judit Vidiella Pagès.
