
Miquel Bisbe, director del Centre Universitari de les Arts «L’ERAM sempre hauria de ser casa».
Miquel Bisbe Fraixinó, director del Centre Universitari de les Arts ERAM repassa els orígens del projecte, la seva evolució des del 1998 i els reptes de futur de l’educació artística. Una trajectòria marcada per la innovació, la transversalitat i la voluntat de portar les arts a la universitat.
L’any 1998, l’ERAM va començar amb una proposta formativa pionera vinculada a la comunicació audiovisual i multimèdia. La primera promoció estava formada per només dotze estudiants i el projecte disposava de recursos molt limitats. Avui, el Centre Universitari de les Arts ERAM, vinculat a la Universitat de Girona (UdG), integra estudis universitaris de Comunicació Audiovisual i Multimèdia, Arts Escèniques i Moda, i ha ampliat la seva activitat amb el Màster en Disseny d’Interacció i iniciatives de recerca com el Playful Living Lab.
Al capdavant d’aquesta trajectòria hi ha Miquel Bisbe, director del centre, que ha viscut de primera mà la transformació del projecte. En aquesta entrevista, repassa com va néixer l’ERAM, les dificultats que ha hagut de superar, la seva consolidació universitària i la visió que ha de guiar-ne el futur.
La Fundació Privada Joan Bosch, l’origen del projecte
- L’ERAM forma part d’una fundació. Quin és l’origen d’aquesta estructura?
L’ERAM va començar dins d’una societat anònima que es deia Escola de Gestió Empresarial. A mesura que el projecte va créixer i es va vincular cada vegada més amb la Universitat de Girona, vam veure que, per desenvolupar estudis universitaris, era convenient disposar d’una estructura sense ànim de lucre.
Eduard Bosch, propietari de l’Escola de Gestió Empresarial, va decidir constituir la Fundació Privada Joan Bosch, en record del seu germà.
La fundació va assumir tota l’activitat de l’ERAM i va esdevenir l’estructura que ha permès desenvolupar i consolidar el projecte al llarg dels anys. Tot el valor que s’ha anat generant forma part d’aquesta entitat, amb la voluntat de continuar fent créixer el projecte educatiu sense ànim de lucre.
Els inicis: una aposta pionera per la comunicació multimèdia
- L’ERAM neix l’any 1998. Com sorgeix la idea de crear un projecte formatiu d’aquestes característiques?
L’origen és una mica casual. Després de tornar de fer el servei militar, vaig reprendre la meva activitat docent a l’Escola de Gestió Empresarial de Girona. En aquell moment, uns estudis que s’hi impartien estaven desapareixent arran del naixement de la Universitat de Girona, i em van proposar que m’encarregués de dirigir-ne el tancament.
Va ser aleshores quan Manel Caro em va parlar d’un projecte que estaven desenvolupant a Olot: uns CD-ROM interactius que combinaven audiovisuals i multimèdia. Era una proposta molt innovadora per a aquell moment. Treballaven amb un equip de professors, però no tenien prou suport per fer créixer el projecte i volien traslladar-lo a Girona.
Em vaig reunir amb Francesc Font, docent des d’aleshores a l’ERAM, que era l’ideòleg de la formació, i em va explicar la proposta: combinar la realització audiovisual amb la multimèdia i començar a treballar amb una visió transversal dels diferents mitjans per explicar una idea.
A partir d’aquí vam dissenyar una primera formació d’un any i vam posar en marxa el que recordem com els inicis de l’ERAM.
- Com van ser aquells primers passos?
Vam començar pràcticament sense pressupost. Eduard Bosch, responsable de l’Escola de Gestió Empresarial, ens va oferir els espais i els recursos disponibles, però amb una condició: no hi posaria diners i nosaltres ens hauríem d’encarregar de tirar endavant el projecte.
Vam preparar uns fullets i els vam repartir per Girona, perquè en aquella època encara no hi havia internet com a eina de comunicació habitual. La primera promoció va tenir dotze estudiants. L’equip docent estava format per Francesc Font, Manel Caro, Lluís Baldomero, que s’encarregava de la part audiovisual, i altres professionals especialitzats.
Una de les coses que més recordo d’aquells inicis és que els primers estudiants eren molt valents. Venien perquè volien aprendre allò que els apassionava i perquè volien treballar en aquell àmbit. Donaven més importància a la vocació i a la motivació que no pas a tenir un títol reconegut. En aquell moment, apostar per uns estudis nous i encara poc coneguts era una decisió important.
- Quina va ser la principal dificultat per fer créixer el projecte?
La més important és que ho hem fet pràcticament tot sense finançament extern. L’ERAM sempre ha crescut sobre si mateix. Els ingressos de les matrícules ens han permès comprar material, contractar professorat, millorar els espais i fer comunicació. Tot el que generàvem es reinvertia en els mateixos estudis.
L’altra gran dificultat ha estat adaptar-nos contínuament als canvis tecnològics. Vam començar amb CD-ROM, després van arribar els DVD, les pàgines web, les xarxes socials, la IA… El nostre àmbit evoluciona constantment i això ens obliga a actualitzar els plans d’estudis i a mantenir el professorat al dia.
De les titulacions pròpies als estudis universitaris oficials
- Com es va produir el pas de les primeres formacions a les titulacions universitàries?
Des del primer moment teníem clar que no volíem repetir l’experiència anterior de tenir uns estudis que acabessin desapareixent perquè no disposaven de reconeixement oficial. Per això vam començar a treballar amb la Universitat de Girona i amb la seva fundació per desenvolupar titulacions pròpies.
Primer vam impulsar el Diploma en Comunicació Audiovisual i Multimèdia i, posteriorment, el Graduat en Realització Audiovisual i Multimèdia (GRAM), uns estudis de tres anys que ja tenien una estructura universitària.
Però una titulació pròpia no és el mateix que un títol oficial. Això podia limitar les oportunitats dels estudiants a l’hora d’accedir a l’administració pública, continuar estudiant un màster o un doctorat, o desenvolupar la seva trajectòria acadèmica a l’estranger.
Per aquest motiu, vam buscar fórmules per facilitar-ne el reconeixement. Vam establir col·laboracions amb universitats britàniques, especialment amb la University of Lincoln i, posteriorment, amb la University of Northampton. Els estudiants podien cursar tres anys a Girona i completar un any més a Anglaterra per obtenir una titulació oficial britànica.
Finalment, el canvi en el sistema universitari espanyol va obrir la possibilitat de presentar plans d’estudis propis per obtenir l’oficialitat. L’any 2008 vam presentar la memòria del Grau en Audiovisual i Multimèdia, que va permetre fer el pas cap a una titulació oficial.
- Què va significar la vinculació amb la Universitat de Girona?
Va ser un pas endavant molt important. Vam passar de ser un centre que impartia formació universitària no oficial a formar part de les dinàmiques pròpies d’un centre universitari amb titulacions oficials.
Això implicava incorporar-nos al sistema de preinscripció universitària, adaptar-nos a la normativa acadèmica de la UdG, complir els requisits del professorat i desenvolupar la recerca. També va suposar un creixement important del nombre d’estudiants: vam passar d’una mitjana d’uns trenta-cinc estudiants de nou accés a una mitjana d’uns seixanta.
I, sobretot, aquesta consolidació ens va obrir la porta a créixer amb noves titulacions.
La Coma Cros, una nova casa a Salt
- Per què vau decidir traslladar-vos a l’antiga fàbrica tèxtil de la Coma Cros?
El creixement dels estudis va fer que l’espai que ocupàvem a l’Escola de Gestió Empresarial quedés petit. Necessitàvem unes instal·lacions que ens permetessin continuar creixent.
A través del contacte amb altres centres universitaris vam conèixer el projecte de rehabilitació de l’antiga Fàbrica tèxtil de la Coma Cros, a Salt. Vam parlar amb l’Ajuntament de Salt i l’alcalde va veure amb molt bons ulls la possibilitat que uns estudis universitaris s’instal·lessin a la ciutat.
Vam signar un conveni amb l’Ajuntament de Salt i ens van cedir un espai d’uns 1.900 metres quadrats, que hem anat rehabilitant i ampliant progressivament. Va ser una decisió motivada per la necessitat de disposar de més espai, però també va acabar esdevenint una part fonamental de la nostra identitat.
- El trasllat va ser complicat?
Molt. Quan vam arribar a la Coma Cros, els bombers van determinar que l’edifici no reunia les condicions de seguretat necessàries per desenvolupar-hi activitats. L’Ajuntament va haver de treballar durant aproximadament un any per trobar solucions, entre les quals hi havia la instal·lació de ruixadors i un sistema de seguretat contra incendis.
A més, tot això va coincidir amb la crisi immobiliària del 2008. Les empreses i els proveïdors tancaven, les obres es van complicar i vam tenir problemes de coordinació i direcció. La primera promoció del grau oficial va començar quan els espais encara no estaven acabats.
Durant un any vam haver d’utilitzar provisionalment unes instal·lacions municipals on actualment hi ha el Museu de l’Aigua. Vam improvisar unes aules amb parets fetes de palets de fusta. Va ser una solució provisional, però ens va permetre començar mentre acabàvem les obres de la nostra nova casa.
- Com ha estat la relació entre l’ERAM i Salt?
Crec que és interessant plantejar-ho també a la inversa: com ha influït l’ERAM en Salt? La nostra presència ha contribuït a donar vida a la fàbrica cultural de la Coma Cros. Hem aportat persones, moviment i activitat, i això ha ajudat a fer que altres projectes s’hi instal·lessin. Avui és un espai que forma part de l’orgull de la ciutat.

De la comunicació audiovisual a un centre universitari de les arts
- En quin moment l’ERAM deixa de ser un centre centrat en la comunicació audiovisual i comença a definir-se com un centre universitari de les arts?
Quan vam consolidar el Grau en Audiovisual i Multimèdia, vam començar a pensar en quins altres estudis podíem incorporar. Ens vam adonar que el nostre àmbit no era només la comunicació audiovisual, sinó que estàvem treballant amb creadors i artistes.
Una de les primeres incorporacions va ser el Grau en Arts Escèniques. La idea era molt clara: si teníem estudiants que treballaven darrere de la càmera, seria molt interessant tenir també estudiants que treballessin davant de la càmera.
Per desenvolupar el projecte vam contactar amb Salvador Sunyer, de Temporada Alta, que ens va posar en contacte amb Xavier Albertí. Ell ens va ajudar a definir el plantejament dels estudis i a preparar-ne la memòria. Posteriorment, Eduard Molner va contribuir a completar el procés d’acreditació i la posada en marxa del grau.
La incorporació de les arts escèniques va ser molt important perquè ens va fer entendre que el centre estava evolucionant cap a un projecte universitari vinculat a diferents disciplines artístiques.
- I com va arribar el Grau en Moda?
L’ERAM sempre ha intentat establir vincles amb els agents socials i educatius de l’entorn de Girona. Un d’aquests contactes va ser amb l’Escola Qstura i la seva directora, Sílvia Castelló, que tenia la voluntat d’impulsar uns estudis universitaris oficials en moda.
Havíem treballat conjuntament i l’havíem ajudat en el procés de preparar la memòria, però el projecte es va trobar amb moltes dificultats administratives i normatives. Després de diversos intents, va quedar aturat.
Vaig veure que podíem sumar esforços i que tenia molt de sentit incorporar la moda al projecte de l’ERAM. Érem en una antiga fàbrica tèxtil, la moda té una gran importància en la història industrial i creativa de Catalunya i, a més, era un àmbit que personalment m’interessava molt.
Vam parlar amb la Sílvia i vam decidir tornar a presentar el projecte conjuntament. Vam haver de reformular la memòria diverses vegades per adaptar-la als canvis normatius, però finalment vam aconseguir tirar endavant el grau. Va ser un procés llarg i complex, però avui els estudis de Moda ja estan plenament implantats.
- Què ha motivat la incorporació del Màster en Disseny d’Interacció?
Un dels aspectes importants per consolidar un projecte universitari és la recerca. Per això vam voler incorporar professorat que tingués experiència investigadora i que pogués ajudar-nos a desenvolupar aquesta dimensió.
En aquest context vam incorporar Ferran Altarriba, antic alumne de l’ERAM que havia desenvolupat una trajectòria internacional i estava fent el doctorat als Estats Units. Li vam proposar tornar a Catalunya, incorporar-se al projecte docent i crear un laboratori de recerca que connectés amb la seva experiència.
Així va néixer el Playful Living Lab. Però, per consolidar plenament la recerca i poder avançar cap a un futur programa de doctorat, també necessitàvem un màster oficial.
Conjuntament amb Ferran Altarriba vam veure que el Disseny d’Interacció era una àrea que podia connectar molt bé amb la recerca i amb la resta dels nostres estudis. Vam plantejar un màster internacional, impartit íntegrament en anglès, que ens permetés incorporar estudiants d’altres països i ampliar la dimensió investigadora del centre.
A més, és una disciplina que connecta amb tots els àmbits que treballem. Les arts escèniques incorporen cada vegada més tecnologia i interacció, i en el món de la moda també hi ha una evolució important cap a experiències interactives. El màster pot esdevenir un punt de connexió entre les diferents disciplines de l’ERAM.
Un model educatiu transversal i connectat amb la professió
- Què diferencia el model educatiu de l’ERAM?
Per mi, una de les característiques més importants és que oferim una formació realment transversal. Sempre hem apostat per una visió de 360 graus dins de cada disciplina i no hem entès l’educació només des del valor de l’especialització immediata.
Quan una persona acaba l’institut i arriba a la universitat, encara està descobrint què li interessa i cap a on vol orientar el seu futur. Crec que és més important que adquireixi una base àmplia, que conegui diferents possibilitats i que tingui capacitat per adaptar-se als canvis del mercat professional.
Aquesta transversalitat també es reflecteix en la manera com treballem entre graus. Els estudiants poden descobrir altres àmbits creatius i desenvolupar projectes compartits. Una persona que comença estudiant comunicació audiovisual pot descobrir el 3D; algú que entra a Arts Escèniques pot trobar en la creació escènica una nova vocació; i un estudiant de Moda pot acabar interessant-se pel màrqueting, el patronatge o la confecció.
La descoberta és una part fonamental de l’experiència universitària.
- Quin paper té el professorat professional en aquest model?
Sempre hem volgut tenir una plantilla docent mixta. D’una banda, necessitem professorat que estigui vinculat permanentment al centre, que faci recerca, acompanyi els estudiants i garanteixi la coordinació i l’organització dels estudis.
De l’altra, necessitem professionals que estiguin treballant activament en els seus sectors. Els nostres àmbits evolucionen molt ràpidament i no podem ensenyar què està passant actualment en una empresa, en el món de la interpretació o en la tecnologia aplicada a la moda si no tenim docents que hi estiguin directament implicats.
Aproximadament la meitat del professorat combina la docència amb l’activitat professional. Això ens permet connectar els continguts dels estudis amb la realitat dels sectors creatius.
- Què aporta aquesta formació transversal als estudiants quan arriben al món laboral?
Els dona capacitat d’adaptació. Quan les empreses ens demanen estudiants, sovint no ens demanen que tinguin coneixements molt concrets, sinó que siguin persones resolutives, creatives, amb iniciativa, capaces de treballar en equip i de trobar solucions.
Un exemple interessant és el dels estudis d’Arts Escèniques. Sovint es tendeix a pensar que les sortides professionals de la interpretació són limitades, però els estudiants també poden treballar en creació escènica, docència i molts altres àmbits. En les dades d’ocupació que he consultat de l’AQU, els nostres estudiants d’Arts Escèniques presentaven una ocupació del 80%.
La idea és que els estudiants no surtin preparats per fer una sola cosa, sinó que tinguin una base que els permeti desenvolupar diferents trajectòries professionals.
Un model educatiu transversal i connectat amb la professió
- Com definiries la transformació de l’ERAM des del 1998 fins avui?
El canvi és enorme. Quan vam començar, jo era el responsable i coordinador del projecte i teníem quatre docents. Treballàvem amb una càmera, un ordinador i un cable. Avui tenim una infraestructura molt més completa, un equip d’unes deu persones d’administració i serveis i prop de seixanta docents vinculats al centre.
També ha canviat molt l’activitat. Abans potser teníem un esdeveniment a l’any; ara cada setmana passen coses. Hem guanyat visibilitat, hem professionalitzat l’organització i hem consolidat els processos de treball.
Un altre canvi important és la internacionalització. Hem passat de no tenir convenis internacionals a tenir-ne cinquanta-dos, i actualment al voltant d’un centenar d’estudiants participen en programes d’intercanvi. També hem passat de tenir estudiants principalment de Girona a rebre estudiants de diferents llocs del món, com la Xina, Corea, l’Argentina, Mèxic i la resta de l’Estat.
- Què no hauria de perdre mai l’ERAM, per molt que continuï creixent?
Crec que l’ERAM sempre hauria de ser casa. Hauria de ser un lloc on les persones entrin i se sentin en un espai segur, on puguin treballar, créixer i desenvolupar-se.
Quan ets estudiant potser no te n’adones perquè no tens altres experiències per comparar. Però quan marxes, sigui per fer un intercanvi o perquè acabes els estudis, és quan valores la importància que ha tingut aquell espai per a tu.
És aquesta idea de família, de tribu i de pertinença el que hauríem de mirar de no perdre mai.
Intel·ligència artificial i futur de les professions creatives
- Com està transformant la intel·ligència artificial l’educació artística i els estudis de l’ERAM?
La intel·ligència artificial és una eina més, però és una eina revolucionària. Quan vam començar, no existia internet, no hi havia xarxes socials i les eines digitals eren molt diferents de les actuals. Hem anat incorporant totes aquestes transformacions i ara ens trobem en un moment semblant amb la intel·ligència artificial.
La qüestió no és només incorporar una tecnologia nova, sinó ensenyar a utilitzar-la amb criteri. Les empreses ens demanen persones capaces de treballar de manera autònoma, resoldre problemes, tenir creativitat, iniciativa i saber col·laborar. Són competències humanes que continuen sent fonamentals.
Per això, primer hem de formar el professorat perquè entengui aquestes eines i sàpiga com integrar-les en els plans d’estudis. Després, hem d’ensenyar als estudiants a utilitzar-les per millorar els seus processos i ser més productius, sense perdre la capacitat de decidir què volen fer i per què.
Crec que el gran canvi que pot arribar és que les persones puguin crear les seves pròpies eines i aplicacions adaptades a les seves necessitats. Però, per fer-ho, cal tenir coneixement i criteri. Aquesta és una de les coses que hem d’ensenyar.
- Com t’agradaria que es recordés l’ERAM d’aquí a vint anys?
En primer lloc, m’agradaria que hagués tingut continuïtat i que se’l recordés per haver estat pioner a l’hora de portar les arts a la universitat.
Una part molt important del nostre oci i de la nostra vida cultural està vinculada a les arts: la música, els concerts, els museus, l’arquitectura, el teatre i moltes altres experiències. Les arts tenen una presència enorme en la societat, però encara necessiten més reconeixement i prestigi dins l’àmbit universitari.
M’agradaria que d’aquí a vint anys es reconegués la importància d’haver impulsat aquest camí i que les institucions haguessin apostat encara més per l’educació artística. Fins i tot m’agradaria que algun dia aquests estudis poguessin tenir una matrícula pública i fossin accessibles a més persones.
Aquest seria un dels grans objectius de futur.



