Grafisme Portbou
A principis d’octubre, concretament el cap de setmana del 3, 4 i 5, es va celebrar a Portbou la primera festa del grafisme. Organitzada pel col·lectiu GRRR (el qual va editar un número especial de la seva revista per a l’ocasió) i amb la col·laboració, a part dels organismes governamentals de torn, de l’ADG-FAD i l’Escola BAU.
Les expectatives més optimistes van quedar curtes i el poblet costaner va haver d’obrir alguns hotels que, en principi, estaven tancats per vacances i els restaurants, a més dels plats, es van fregar les mans.
La recepta era suculent: conferències, tallers, exposicions, concerts i “guateques” nocturns a la platja. A més, el nivell d’aquests era ben alt, ja que hi havia ponents de la talla de Mario Eskenazi i convidats especials com els col·lectius artístics Papermind, Adicciones porquesí i el pintoresc grup de música Cabo San Roque.
Una primera edició que naixia amb vocació popular, deixant de banda elitismes i promovent una trobada planera, sense estridències ni fanatismes propis de gremis tan especials com els del disseny. Una festa que, com clamaven els mateixos promotors, pretenia ser un punt de trobada i, al mateix temps, punt de partida, un punt per a reflexionar sobre la professió, del què és i del que podria arribar a ser.
Crònica
El Dissabte, just baixar del tren, el sec ventet i el fred matinal ja em demanen acostar-me al primer bar i prendre’m un bon cafetó. Abans d’arribar-hi, però, percebo sense esforç l’àurea gràfica que ha pres la vila: aparadors de botigues “decorats” per a l’ocasió, cartells de la festa penjats per moltes parets i una fauna, de ben segur, més pròpia de la plaça del Àngels de Barcelona que d’aquell poble. Els primers indicis em tranquil·litzen. Anem bé, no m’he equivocat de parada.
Tot i tenir la frontera a escassos cinc quilòmetres, el cambrer parla català i, tot i el fred, l’home sembla acalorat. Serà la tramuntana.
Un cop mimat l’estómac, pregunto on para el centre cívic, seu i meeting point de l’esdeveniment, i m’hi encamino.
Assisteixo a les dues primers conferències del dia i m’assabento que el taller de tipografia amb GPS previst de bon matí s’ha suspès per falta d’assistents. Els rumors sobre l’etílica festa de la passada nit cobren, de sobte, gran credibilitat.
La xerrada em resulta molt estimulant. Un professor de filosofia versant sobre la metodologia dels encàrrecs en disseny gràfic. Convergències, divergències i transformacions. Curiós i valuós. Incideix especialment en el tema dels límits i les fronteres que ens posem els mateixos professionals i hi fa una extensa comparació amb el caràcter perifèric de la trobada a la que estàvem acudint. Chapeau.
Abans que comenci la següent conferència, baixo al vestíbul, que és on hi ha una de les exposicions del festival, concretament la de targetes personals. En tenen una del Sagmeister i tot, tu! Em submergeixo entre els llibres que la LoringArt ha dut per a l’ocasió i, de sobte, em rescaten els companys del Col·lectiu MUUU per a saludar-me.
Un dels millors al·licients d’una trobada d’aquestes característiques és, sense cap mena de dubte, el retrobament amb els companys del sector que, recorrentment, et vas trobant als esdeveniments que es van convocant al llarg de l’any. I, també, evidentment, la possibilitat de coneixe’n de nous i poder-hi intercanviar punts de vista, experiències i alguna que altra agraïda canyeta.
La següent hora també resulta d’allò més interessant, gràcies a les veritablement innovadores idees i mostres de feina en el sector d’impressions i materials que se’ns ensenyen. L’aula passa a distendre’s més i el públic, ara més participatiu, s’atreveix a preguntar i a intervenir, creant un veritable diàleg i no una passiva conferència. Gràcies al reduït aforament, conto una trentena de persones, podem passar-nos tot el mostrari i interactuar com si fos una típica classe universitària.
Després de fer un bon mos i de fer bromes freakies durant una llarga sobre-taula, decidim anar a passejar una estona i a gaudir del tímit solet del Dissabte.
Després, treiem el cap al taller de dibuix d’arbres, on, sorprès molt agradablement, veig que els nens del poble, eufòrics, es disposen a dibuixar i pintar arbres al pati del Centre cívic.
Finalment, visitem la divertida exposició provinent del concurs que s’havia convocat en motiu del festival i l’excèntrica exposició dels Papermind. Surrealista, fantàstica,.. Indescriptible,vaja.
Ja fosc, l’speaker corner l’hem de fer al recer dels avis, entre partida i partida de dòmino. Tot una experiència.
Fent-ne balanç: un veritable èxit. Repeteixo, tot i que és a títol personal, el millor en aquests casos és el contacte amb els professionals del gremi. Cares conegudes que passen a ser veus conegudes i que, a la vegada, passaran a enriquir-te, encara que potser inconscientment, les teves futures creacions.
