OFFF, Reportatge
Del vuit al deu de maig es va celebrar el festival de cultura digital més rellevant en el panorama internacional. Després de les successives edicions efectuades al CCCB de Barcelona, enguany es va traslladar a la portuària ciutat de Lisboa.
Tres dies centrats en les manifestacions més punteres en disseny, tecnologia i arts digitals i vídeo de tot el món.
La seu de l’esdeveniment, va ser la LX Factory, una antiga colònia industrial que ara, molt adequadament, s’empra per festivals d’aquest estil, a més d’albergar-hi a dins, el complex algunes empreses com estudis de disseny i interiorisme que han aprofitat l’estructura fabril per a crear amplis i lluminosos espais de treball.
Com és habitual en l’OFFF, l’organització va decidir separar els espais en sales com el Roots, principal centre d’atenció, ja que és on es feien les conferències més destacades; el Loopita i el Cinexin per a relaxar-se mentre s’escolta música electrònica o es contemplen peces recents en l’escena de videoclips o animació 3D, respectivament. Tampoc van faltar a la cita, l’Openroom per a presentar projectes més personals o, diguem-ne, menys rellevants que els del Roots. El Mercadillo per a saciar els impulsos consumistes de tot freakie o el Chillax per apendre la fresca sobre els “pufs”, amb una bona cerveseta a les mans, tot fent una mica de networking amb la fauna que corria per allà.
En aquesta edició, tampoc hi van faltar els clàssics workshops que impartien gent de la importància del Group94. Això sí, passant per caixa una altra vegada.
La comunicació del recinte amb la ciutat era bona tot i estar desplaçat del centre. El tramvia va resultar ser el mitjà més útil gràcies a la seva alta freqüència i baix cost.
Crònica
S’ha de felicitar a l’organització de l’OFFF per l’equilibri entre artistes visuals (amb les seves palles mentals i projectes narcisistes) com Pitaru, Gethin Lewis, Muller,.. i els sempre estimulants estudis o agències de disseny, motions,.. que aporten ofici, professionalitat i avant-guàrdia durant els tres dies de l’esdeveniment. A més, penso que la decisió d’ajuntar varis ponents a l’escenari per parlar del mateix tema, encara que entre ells no hi hagi cap vinculació professional, va resultar molt enriquidor.
Seguint amb les lloances, tot i no anar dirigides directament als responsables de l’OFFF, s’ha de deixar constància de l’excel·lent ponència –la millor, de llarg, de les que vaig poder veure– del Sr. Alex Trochut, reconegut il·lustrador instal·lat a Barcelona, que ens va brindar unes dosis de creativitat i de “savoir faire” que tots voldríem posseir. Amb l’actitud d’un explorador insaciable, Trochut va disseccionar el seu mètode de treball i els seus referents. Va radiografiar, amb eloqüència i humor, el seu treball, mostrant-nos els seus secrets, i va aportar la necessària dosis de reflexió a la pràctica gremial, com al moment que va parlar-nos de l’eterna dicotomia que pateix el món del disseny entre llegibilitat i lliure expressió. El públic, entregat, va respondre multitudinàriament a cada peça amb afusius aplaudiments. Com he dit, excel·lent.
I, als organitzadors, se’ls ha de renyar, un any més, per la deficient, en termes informatius, pàgina web que fins una setmana abans que comencés l’esdeveniment, no es va renovar.
Un altre any van fer curt amb els catàlegs i molta gent se’n va quedar sense, però, per no esvalotar al galliner, van ser tan gentils de regalar una meravellosa i trendy revista carregada de publicitat. Cool, man.
Segons els responsables, més de dues mil cinc-centes persones van acudir-hi. No cal dir que l’estratègia els hi va funcionar i que a seixanta cinc euros l’entrada ja tenen per a sabates noves. Ara bé, als que hi erem, no ens feia cap gràcia seure al terra, passar calor, i tenir cinquanta-tres caps entre el nostre i la pantalla.
Per a mi, un dels aspectes més molestos va ser que ens venguessin la fórmula d’un festival en el que havíem dipositat la confiànça, després de les anteriors edicions, però que ara a mutat cap a altres objectius. La simple decisió d’augmentar desmesuradament l’aforament, ja se li endevina el destí final. És lícit i comprensible que es vulguin obtenir beneficis econòmics, però, com sempre, la qualitat no pot estar supeditada a la intenció lucrativa.
Un altre indici del canvi d’aires era la gent que corria per allà, molt més adequada pel Bread&Butter que per un festival com l’OFFF. Pocs dels assistents semblaven realment interessats en les xerrades, quan aquestes són una magnífica oportunitat per aprendre de primera mà.
L’altre aspecte que em va decantar per fer-ne un balanç negatiu, va ser l’actitud de molts auto-proclamats professionals (que em reservo citar-los), quan l’únic que feien a davant del públic era mostrar els seus darrers treballs, a forma de reel, sense parlar de cap particularitat del procés de treball ni del breafing. Impresentables, vaja.
A més, tot i no comprovar-ho personalment, es va sentir dir que les traduccions simultànies van ser nefastes i, inclús, va haver-hi gent que va reclamar que se li tornessin els diners de l’entrada per la deficiència en el servei.
