En el context actual d’abundància desmesurada de bens materials i misèria espiritual que emmalalteixen les societat de l’anomenat “primer món”, s’ha iniciat una cursa (o una caiguda lliure on, de moment, el terra sembla lluny i els paracaigudes de l’educació i la cultura s’han quedat a l’avió) on els participants fugen de la solitud, el fracàs professional i la deriva emocional en que estan immersos. I aquesta accelerada marató és sense cap stop, i amb la tecla del fast forward pulsada decididament.
I d’això, evidentment, se n’aprofiten els mercats financers, amb les seves estratègies, i les corporacions amb els seus serveis; llançant productes destinats a l’èxit comercial dins la massa bolcada en el consum irracional, víctimes d’una de les millors armes neoliberals: el marketing. Som aneguets de fira; cada cop més fàcils de caçar.
Mentre el poder econòmic i la propietat privada van, paulatinament, guanyant terreny en l’escala de valors de tot ciutadà, aspectes com la solidaritat, l’altruisme, l’ecologia, l’amistat i l’amor es mercantilitzen, en el millor dels casos, i no sense un oportú maquillatge hipòcrita per no escandalitzar a qui encara no ha claudicat, faltaria més. Els ciutadans s’alienen d’ells mateixos mentre s’envolten d’aparells tecnològics que els prometen satisfer tot allò que desitgen, mentre allunyen –momentàniament– el que els angoixa i inquieta. Nombrosos són els exemples: cotxes cada cop més grans i ràpids, telèfons de gran potència i d’intuïtiva interactitvat, ordinadors més rendibles i econòmics, etc. I tots ells amb una vida cada cop més curta. No fora el cas que perdéssim el tren del progrés. Quina tragèdia…
En aquesta lluita de classes que ha estat i serà sempre la història de la humanitat, la majoria d’esferes socials es rendeixen davant el món especular i espectacular, fascinats per l’imperi de la moda i la tirania de la publicitat. D’aquí, es concep l’artefacte per excel·lència que vindrà a salvar-nos (oh, gloriós messies). No és altra que l’epifànic iPhone, un mite, primerament reservat a geeks, però actualment “necessari” i “imprescindible” per a tothom. Lloem, plegats, les excel·lències d’aquest dispositiu multimèdia:
- Agenda
- Browser
- Telèfon
- iPod
- GPS
És fantàstic que es concentri tot aquest munt de dispositius i serveis en un sol objecte. Val a dir que ja era hora. La comoditat i flexibilitat estan assegurades venint de qui venen; ara bé, hem de ser conscients del miratge circumstancial que patim. Per tant, és necessari un posicionament crític respecte aquest (isimilars) objecte(s)-símbol. La fe cega, instrumentalitzada pel poder polític, en la ciència i la tecnologia que practica la gran part de la nostra vegetativa societat, és el principal còmplice de les desigualtats mundials i de l’aparent direcció única en que ens movem dia a dia. L’espiral de novetats és permanent i infinit; si per això hem de viure pendents de l’oferta més recent, potser ja va sent hora de reconèixer que tenim un greu problema de permanent insatisfacció… induïda, naturalment.
Les mil·limètriques posades en escena del Sr. Steve Jobs són una còpia contemporània de la litúrgia eclesiàstica que fa anys que conrea devots arreu del món i que convenç als més escèptics. L’únic que canvia, és que ara el públic surt de les keynotes amb la voluntat i el desig de fer una “donació” de cinc-cents dollars i netejar-se la consciència (i la Visa).
Fa molt temps que les marques no venen productes, sinó imatge de marca; és a dir, sensacions i emocions associades a un objecte de consum. Mentre siguem vulnerables a aquests estímuls les decisions de cada persona poc tindran d’individuals.
per Gerard Encabo
